La nostra gent: Juan Ponce

Foto: Robert Ortin

Foto: Robert Ortin

Diputat autonòmic en el grup de Compromís en Les Corts i regidor de la coalició en l’Ajuntament de Vilamarxant, Juan Ponce és des de fa 4 anys el rostre més visible de VerdsEquo. Malgrat açò, moltes de les seues facetes i interessos, així com la seua visió de l’escenari polític valencià i de l’exercici de representació encara se’ns escapen. I per eixe motiu, ell és la primera integrant de VerdsEquo a desfilar per aquesta nova secció que hem batejat La nostra gent.

Durant l’última legislatura has sigut el rostre més visible de VerdsEquo, però fins fa quatre anys eres un professional del medi ambient. Com un biòleg com tu acaba de diputat?
Per a entendre-ho cal remuntar-se una mica més enllà. Quan jo vaig acabar la carrera ja vaig començar a col·laborar amb el moviment ecologista, encara que mai vaig tenir interés en la política com a escenari, bàsicament perquè Felipe González, Aznar, Zaplana, etcètera, no eren personatges que convidaren precisament a fer-ho. Potser per açò vaig estar durant anys treballant sense problemes com a professional del medi ambient per a l’Ajuntament de Vilamarxant governat pel PP, on se’m respectava i els criteris de seguretat i de protecció ambiental es complien. Però tot va canviar quan va començar a unflar-se la bambolla urbanística. Va arribar l’especulació, els PAIs en sòls no urbanitzables, i vaig començar a tenir problemes dins de l’Ajuntament. Vaig començar a patir un mobbing professional, polític i personal. I finalment, quan Compromís, amb un projecte que em seduïa, es va establir a Vilamarxant, vaig organitzar un grup de Verds Esquerra Ecologista en la localitat. Ja en 2003 havia començat a interessar-me per la política, especialment arran de que el meu mestre i company Carles Arnal fóra diputat en Les Corts. Veure que un ecologista feia un pas en la política i tenia una repercussió social important, i patir en les meues carns que les decisions al final les prenen els polítics, malgrat el que es puga fer des del moviment ecologista, van ser dos aspectes decisius perquè fera el pas a la política per a seguir intentant canviar les coses.

Va ser un pas gran, perquè no solament vas entrar en l’escenari de la política sinó que ho vas fer per la porta gran.
Va ser un cúmul de casualitats, però bàsicament es pot resumir en el fet que tant en el municipi com Les Corts les dues persones que encapçalaven les nostres propostes, tant Arnal en Verds a escala autonòmica, com la regidora del Bloc de Vilamarxant que encapçalava Compromís, van fer un pas arrere, i com ningú va fer un pas endavant i tots dos col·lectius em van recolzar, vaig acabar quedant al capdavant com a candidat. I eixirem triats pels dos costats, malgrat que el CIS i companyia no donaven un duro per nosaltres.

I, després d’aquests tres anys llargs en Les Corts, t’ha sorprés com es desenvolupa l’activitat parlamentària?
Absolutament (riu). Com et deia, estava absolutament allunyat de la política i no l’havia seguit amb molta profunditat abans de ser diputat, encara que sí que és cert que ja havia assistit a alguna sessió en Les Corts i al·lucinava tant veient l’interés d’alguns diputats per defensar les seues propostes, com amb el corró amb el qual el PP les aixafava, per positives que foren (algunes fins i tot per a què el PP les féu seues després donant-les un lleuger retoc), solament amb la finalitat de negar veu a bona part de la societat, de negar la seua existència. I si açò era sorprenent, més ho va ser sumar els onze imputats que hi havia en la bancada del PP quan jo vaig entrar a Les Corts, i com aquests senyors i senyores utilitzaven la seua acta de diputat i el seu aforament per a dilatar els seus processos judicials.

I així s’ha arribat fins ara? Com veus el parlamentarisme o el debat institucional valencià? Ha sigut possible arribar a algun consens amb el govern del PP autonòmic?
Jo vaig tindre la “sort” en els primers mesos que una de les meues propostes contra les prospeccions petrolieres en el golf de València s’aprovara per unanimitat en la cambra, però crec que ha sigut l’única en tot aquest temps; i no sé si els meus companys han aconseguit cap. Malgrat açò, sí que he vist una evolució des del final de l’època de Camps, en la qual la prepotència i l’arrogància definien la manera de funcionar del PP, a com s’ha anat degradant i descomponent tot el seu castell de naips.

Però dis-nos que açò té remei.
Aquesta gangrena solament afecta a una part de Les Corts. Ara el PSOE té imputat a Orengo, però és una excepció. La podridura estava tota concentrada en un costat i no et dic que s’haja anat sanejant, però sí que es pot dir que en els últims mesos el PP ha fet un esforç almenys estètic de recuperar per la seua banda el parlamentarisme. Intenten en totes les comissions pactar almenys alguna esmena de l’oposició, i així poder vendre eixe intent de consens. Però, l’ús del PP de la majoria absoluta per a bloquejar el debat segueix ací cada vegada que proposem alguna cosa, ens ixen amb un ciri trencat i finalment ens aixafen amb els seus vots. Si no foren així, si els debats foren debats d’arguments i hi haguera una altra intencionalitat per la seua banda, jo crec que s’aprovarien més coses. Però això sembla formar part de la cultura política del PP, perquè si em trasllade a Vilamarxant succeeix el mateix: quan recrimines alguna cosa al consistori, la resposta és “presente’s a les eleccions i guanye”. No s’adonen o no volen veure que governen per a tot el poble, no solament per als seus amics. Sembla que la cultura democràtica no ha arrelat en la ment de molts representants del Partit Popular.

Com dius, en les passades autonòmiques i municipals, a més de diputat, també obtingueres una regidoria en l’Ajuntament de Vilamarxant. En quin lloc et trobes més còmode?
Els debats imposen més en Les Corts, però són molt més desagradables en l’Ajuntament. El PP els planteja cos a cos, més aferrissats, i moltes vegades els porta a l’àmbit personal, que és una altra de les derivacions del PP, que t’ataca amb la cosa personal quan no et pot respondre amb arguments. I és més desagradable perquè a la gent amb la qual discuteixes i als que els recolzen te’ls trobes cada dia pel carrer, i saps una mica el que van dient de tu per com et miren en passar. Llavors, d’una banda és més satisfactori perquè estàs treballant per a millorar el dia a dia del teu poble, però per una altra moltes vegades es deriva de la política a allò personal, en una nova degeneració del debat.

I com albires el futur, de cara a les pròximes autonòmiques i municipals?
D’una manera absolutament il·lusionant. És obvi que per fi la societat valenciana i també l’espanyola s’ha adonat de qui ens estava governant, i sembla que per fi va a haver-hi un canvi; un canvi que sembla que sí o sí va a obligar al fet que hi haja pactes post electorals i que hi haja un diàleg i no l’hegemonia d’una força, que com ja hem vist té resultats nefasts. Si els representants dels valencians parlen entre ells i cerquen solucions efectives per a tots, el que s’obri davant nosaltres és certament esperançador.

Hi haurà molt a rectificar del llegat del PP, almenys des del punt de vista mediambiental.
Buf. Mai hauria imaginat que la consellera Bonig arribara a ser el que ha sigut i el que ha significat. El llegat de Blasco semblava una llosa insuperable per tots els seus tripijocs territorials i mediambientals. Recordem que va ser l’impulsor dels PAIs de la bambolla urbanística a través d’una Llei d’Ordenació del Territori i Protecció del Paisatge que, pel seu títol semblava esperançadora per als ambientalistes, però era una perversió, perquè va deixar un forat pel qual un sol any es van colar més de 100 PAIs amb 5.000 habitatges i camps de golf en territori valencià, i va suposar la ruïna que ara tots patim en major o menor mesura, perquè va arrossegar tot amb si, començant pel desaparegut sistema bancari valencià. Bé, doncs la senyora Bonig ha filat encara més prim, fent un Pla d’Acció Territorial Forestal que l’única cosa que pretén és traure rendiment dels boscos, però un rendiment pecuniari ridícul, comparat amb els beneficis que generen els boscos per si mateixos. I al mateix temps s’ha obstinat també a imposar la incineració de residus, quan amb els residus es poden crear nombrosos llocs de treball. I ha desmuntat l’estructura dels Parcs Naturals, la lleu estructura que teníem d’estudi, de coneixement i de divulgació dels parcs, mentre ha impulsat la Xarxa Natura 2000 que assegura que deixa el 40% del territori protegit, quan no aporta cap norma de protecció d’eixos paratges. Ha fet una Llei de Ports que afavoreix la privatització dels espais portuaris que són públics… És la perversió de la perversió, un absolut despropòsit. Ha fet moltíssims passos arrere en aquests temes que haurem de solucionar en els pròxims anys.

I a títol personal, en quins objectius t’agradaria aportar el teu gra d’arena.
En tots aquests temes que he estat comentant hi ha moltíssim treball per fer. S’ha d’apostar per una gestió forestal ecològica, que faça valdre els espais forestals i ajude al fet que tots els beneficis que estan generant els boscos es mantinguen. També en política de residus, on les taxes s’estan disparant perquè cada vegada els abocadors són més escassos i més cara la gestió de brosses, quan si s’apostara realment per les tres R (reduir, reutilitzar, reciclar) al final no farien falta tants abocadors i es generarien moltes ocupacions, reutilitzant eixos residus que són recursos, i fins i tot ajustant la balança de pagaments en necessitar consumir menys petroli. En Espais Naturals caldria tornar a l’estructura anterior i fins i tot ampliar-la (s’han carregat dos terços de les places de tècnics ambientals que teníem). En matèria d’incendis cal apostar per la prevenció i no per l’extinció, just al contrari del que es fa ara, quan gastem 100 milions d’euros a l’any en extinció. És un absolut despropòsit. En temes energètics, en transport sostenible… Si ens posem és un no parar. I el curiós és que les millores en tots eixos camps no suposen molta inversió i generen molta ocupació.

Si que hi ha per a no parar, però cal fer-ho. Fins i tot tu pares, encara que després de tant treball encara traus alguna estona per al voluntariat mediambiental…
Bé, la veritat és que he pogut mantenir el contacte amb els col·lectius mediambientals en la fundació dels quals vaig tenir la sort de participar a Vilamarxant, i que afortunadament segueixen funcionant en l’actualitat, en quatre projectes vinculats al Parc Natural del Túria. Va ser un orgull poder fundar-los i ara poder participar puntualment en algunes de les seues activitats, un fet que m’omple de satisfacció.

I també trobes temps per a tocar. Perquè a més toques el baix en un grup de rock, no?
Sí (riu). Fa un parell d’anys vaig tenir la sort que em cridaren uns companys amb els quals vaig estar tocant fa temps i que assagen cada setmana i em permeten que toc amb ells encara que no puga complir amb eixa rutina setmanal. Tenen un repertori molt ample de temes molt xulos dels anys setanta, i per a un que ha sigut músic encara que a temps molt parcial, açò sempre li tira. És una satisfacció a la qual no puc renunciar.

I la melena ve de la vocació musical? Te la soltes quan toques?
No, que fa molta calor (riu). La veritat és que fa anys que no toque en directe, però ja veurem si me la solte quan fem un concert espere que d’ací ben poc.

Arxivat en: General, La Nostra Gent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *